Category Archives: Nacional

Socialisme és autodeterminació, el poble treballador català decideix!

11set_FRPC_6_4-01D’ençà més de tres-cents anys, els Països Catalans han estat sotmesos a la repressió de l’Estat espanyol i francès i el poble treballador ha vist com els seus drets socials i nacionals minvaven. Enguany, commemorem el tricentenari de la defensa de les viles i ciutats d’arreu del nostre poble, que finalitzaren amb la conquesta de Barcelona i a l’any següent la de Mallorca. Malgrat l’efemèride, la repressió havia començat abans, quan al 1659 es va vendre a França la Catalunya Nord, deixant desemparades a les classes populars i sotmeses a l’assetjament lingüístic; o al 1707, quan les tropes borbòniques envaïren el País Valencià i cometeren actes com la crema de Xàtiva. Per tant, el poble treballador català sempre ha estat característic per estar a l’avantguarda de la lluita durant tants anys i en moments com aquest no ha de ser l’excepció.

La repressió no s’ha aturat a dia d’avui i any rere any s’ha intentat apagar la flama del nostre poble, però la lluita incansable de milers de persones ha impedit que la nostra història i la nostra lluita quedi en l’oblit. Una història que, malgrat els anys, es repeteix: la classe política catalana ven els drets i llibertats a la burgesia a canvi de seguir enganyant-nos i perpetuar el seu sistema neoliberal. Atenent als precedents, és necessari que el procés d’alliberament nacional dels Països Catalans sigui liderat per les classes populars i no per les elits econòmiques i polítiques, que ens han traït tantes vegades, i que aquest vagi sempre acompanyat de l’alliberament social i de la revolució proletària que ens ha de dur al socialisme.

Les actuals reivindicacions a favor de la independència estan liderades per la burgesia i tenen una finalitat purament econòmica i reaccionària. Tots aquells que ens han saquejat, enganyat i estafat durant molts anys ara volen fer-nos creure que ens duran a l’alliberament com a poble, però la classe obrera ha de tenir clar que la independència capitalista sols servirà per mantenir l’actual sistema capitalista que oprimeix a la majoria en favor de la minoria, però sense formar part de l’Estat espanyol i oblidant totalment la resta del nostre poble.

Des del FRPC, creiem que l’única via per a l’alliberament nacional, per acabar amb la repressió i per aconseguir la unitat dels Països Catalans és el socialisme, perquè socialisme és autodeterminació. Hem de dir-ho ben clar i no usar eufemismes: volem el socialisme, volem la independència, volem els Països Catalans. I la solució és ben fàcil i consisteix en anar construint dia a dia, pas a pas, xarxes de sedició per aconseguir uns Països Catalans lliures i socialistes, sense acatar les seves prohibicions absurdes, desobeint per convocar el referèndum, per l’alliberament nacional i social. Estem fartes de les mentides i complicacions del sistema, d’enganys electoralistes que ens fan creure que votant ho canviarem “tot”, que es venguin els nostres interessos. Ara és l’hora que decidim el nostre futur com a poble, que la classe obrera agafi el timó i dirigeixi la desobediència i la ruptura.

Encenem l’espurna de la revolució a cada acció, treballem juntes per l’alliberament nacional, social i de gènere. El jovent revolucionari dels Països Catalans entenem que el camí no és fàcil, però sabem quin és.

Ara més que mai, socialisme és autodeterminació, el poble treballador català decideix!

Països Catalans, 11 de setembre de 2014

Comunicat davant el referèndum del 9N al Principat

El proper 9 de novembre hi ha previst un referèndum d’autodeterminació al Principat de Catalunya. Davant d’aquest esdeveniment cabdal, el jovent revolucionari dels Països Catalans volem fixar la nostra posició.

En primer lloc, volem reafirmar el nostre compromís amb el dret a l’autodeterminació dels pobles i nacions, tant del nostre, els Països Catalans, com de tots els que es troben oprimits sota el jou de l’Estat espanyol. És per això que acceptem i creiem que és necessari un referèndum d’autodeterminació vinculant arreu del nostre poble on es pregunti si es vol o no la independència, essent la nostra opció la del “Sí”. A més, tal i com digué Lenin a El dret de les nacions a l’autodeterminació, la potestat de decidir recau en el poble oprimit, mai en l’opressor.

Centrant-nos en el cas dels Països Catalans, hi ha una manca d’autogovern arreu de la nació; per si això no fos poc, la Generalitat del Principat, la Generalitat del País Valencià i el Govern de les Illes Balears es troben en mans de la dreta més rància, representant dels interessos de la burgesia espanyola i catalana. Entenem que les actuals propostes independentistes, liderades al Principat de Catalunya pel govern neoliberal de Convergència i Unió (CiU), desemboquen en una secessió de l’Estat espanyol de la qual la burgesia catalana en sortiria beneficiada. És obvi que en cap cas no es plantegen l’exercici del dret a l’autodeterminació com una eina per assolir la revolució social que ens dugui a l’alliberament del poble treballador.

La pregunta triada per al referèndum del 9 de novembre és totalment errònia i pot menar les classes populars a múltiples confusions, ja que no s’ha especificat de manera clara quina és la naturalesa concreta de cada opció. La pregunta hauria d’ésser precisa i directa: demanar al poble treballador català si desitja la independència, amb una resposta binària d’afirmació o negació. Però l’estratègia de la burgesia catalana al respecte és evident: mantenir el poble català oprimit i enganyat mentre justifiquen tot tipus d’agressions socials onejant l’estelada blava. En un moment crític com l’actual, amb una part important del jovent a l’atur o treballant en condicions precàries i una de cada quatre menors en risc de pobresa, Convergència empra la independència com a cortina de fum per evitar una resposta popular contundent contra les seves polítiques en matèria socioeconòmica. A tot això cal sumar-hi el fet que aquest procés oblida completament la resta dels Països Catalans i, en molts casos, cristal·litza en posicionaments xovinistes, afirmant-se que la independència “prioritària” és la del Principat. Si bé és cert que la consciència nacional no és la mateixa arreu del territori i les condicions per a l’emancipació són més favorables a Catalunya que al País Valencià, a les Illes o els altres territoris, és important no deixar de banda el nostre objectiu final: la unificació total dels Països Catalans.

El nostre dret a l’autodeterminació no es podrà exercir mai plenament en un Estat burgès, capitalista i imperialista com l’Estat espanyol, que duu 300 anys oprimint els Països Catalans i tots els altres pobles ibèrics. L’única via possible dins d’un marc estatal per tal de materialitzar aquest dret fonamental fóra la República Federal Socialista Espanyola; descartada actualment aquesta opció, el camí és la desobediència i la convocatòria unilateral. Volem, però, que la mobilització popular per tal de fer possible aquest referèndum i la posterior independència serveixi per afavorir les condicions que facilitin l’alliberament del proletariat i evitar que l’actual règim capitalista i liberal es perpetuï. Per tant, rebutgem el referèndum de la burgesia i, alhora, afirmem amb contundència que el nostre referèndum és el que convoquen les classes populars, el que desobeeix la legalitat burgesa vigent i permet construir uns Països Catalans lliures i socialistes.

Per tot això, el jovent diem sí a la independència dels Països Catalans, però no en els termes burgesos que actualment s’estan plantejant. La pregunta és errònia, la finalitat és totalment burgesa, la celebració del referèndum és molt complicada i l’actual procés d’alliberament nacional no contempla, en cap cas, la resta dels Països Catalans. Davant d’això, l’únic camí és la creació de la consciència nacional i de classe arreu i la celebració d’un referèndum que doni pas a una independència en la qual les condicions per a la revolució i l’alliberament del proletariat millorin.

El jovent revolucionari pel socialisme i l’autodeterminació!

#FocAlsArmaris: lliures per estimar!

alliberamentlgtbEn aquest món actual i globalitzat, el capitalisme ens ha demostrat les múltiples carències amb les quals vivim. La societat conviu amb determinats problemes, com l’homofòbia, el masclisme o el racisme, i els elements corrosius, com els mitjans de comunicació controlats per la burgesia s’han encarregat de realitzar una tasca de propagació de por.

El jovent dels Països Catalans es troba cada dia més propens a aquesta influència i tot açò és degut a nuclis de captació de masses neutres, com ara l’extrema dreta, un instrument més del feixisme.

L’homofòbia, en grec significa “por als iguals”. El món capitalista no es troba preparat per a aquesta igualtat de gèneres, com hem pogut comprovar degut al masclisme o a l’homofòbia, trastorns mentals que desequilibren encara més la balança al món capitalista. La homosexualitat és una orientació sexual coneguda des del principi dels temps, ja que en l’antiguitat, a Grècia, era un fet normal les relacions homosexuals, amb una gran quantitat de personalitats reconegudes, com el filòsof Plató o Alexandre Magne.

D’episodis de persecució dels i les homosexuals no ens en falten: el major controlador de ments de la història, és a dir, l’Església Catòlica, va promulgar durant el feudalisme una política de persecució d’heretges, considerant als homosexuals com a tals, cremats i cremades a les fogueres; un altre greu episodi històric va ser l’Holocaust Nazi, que condemnava als jueus, persones d’ètnia caucàsica i homosexuals, entre d’altres; i per últim, els moviments religiosos a Àfrica i Àsia s’han encarregat de criminalitzar l’atracció cap a persones del mateix sexe.

Malgrat això, el col·lectiu de LGTB ha lluitat per la igualtat i el canvi de visió de la societat cap als seus integrants, amb moviments reivindicatius com les manifestacions pels seus drets, o la celebració del dia de l’Alliberament del col·lectiu LGTB, en record als aldarulls d’Stonewall, on la policia va començar una sèrie de disturbis a un conegut bar on la comunitat homosexual es va rebel·lar davant les forces opressores i van suposar un exemple de lluita a seguir per a tota la classe obrera.

Per tots aquests fets, volem defensar la integritat, el respecte i la valoració de totes les persones sense distinció en la seua identitat sexual, i demanem una actitud més dura enfront els atacs i incitacions a l’odi per grups homòfobs, responsabilitats polítiques als governants que realitzen declaracions inapropiades, així com una educació als mes joves basada en la igualtat i orientada a la normal i absoluta convivència. I tot això, en una societat on les persones no haguem de ser catalogades ni etiquetades segons la nostra identitat sexual, sinó que puguem estimar lliurement a qui vulguem, independentment del seu sexe, de la seva raça i de la seva condició social.

Perquè som lliures per estimar, sense imposicions, sense vergonya i sense armaris. Trenquem amb el sistema capitalista que fomenta la LGTBfòbia, alliberem-nos sexualment.

El jovent revolucionari dels Països Catalans, calem #FocAlsArmaris!

Països Catalans, a 28 de juny de 2014

Som Països Catalans: construïm el socialisme i l’autodeterminació

somppcc1Vivim en un context on la consciència nacional i de classe dels Països Catalans comença a despertar, gràcies als diferents moviments socials i organitzacions que treballem per convertir la indignació en una realitat i encendre l’espurna que ens dugui a la revolució proletària per acabar amb el capitalisme.

Però no ens enganyem, el camí que ens ha de dur a la construcció del socialisme als Països Catalans encara és un horitzó difícil de visualitzar, sobretot quan els i les xovinistes se centren en la independència del Principat de Catalunya, sota un interès totalment burgès i per la classe dominant i on, a més, obliden del tot la resta del nostre poble, el poble que és patrimoni de totes i tots. I a tot això s’hi afegeixen els i les blaveres i totes aquelles persones que ens volen fer creure que als Països Catalans no parlem la mateixa llengua, submergint-se en una farsa que aconsegueix enganxar a molta gent i on amaguen interessos espanyolistes i feixistes.

Ara és el moment en què hem d’estar més unides, quan la situació social al nostre poble és precària i la classe obrera està patint els efectes de la crisi econòmica provocada pel capitalisme més ranci i més dur, representat per les grans elits mundials que rescaten bancs i no persones, i quan l’opressió al nostre poble, amb atacs a la llengua i a la nostra pròpia cultura, arriba a nivells màxims. Amb més de dos milions de persones aturades, centenars de famílies desnonades i amb grans índexs de pobresa infantil, ha arribat l’hora d’acabar amb el sistema, de formar-nos, organitzar-nos i crear consciència de classe per iniciar aquesta revolució, que ens ha de dur al socialisme.

Volem avançar cap a l’autodeterminació del nostre poble, on podem escollir lliurement posar a fi a l’opressió de l’Estat espanyol sobre nosaltres, però també cap a l’internacionalisme proletari, que permeti la cooperació de tots els pobles oprimits arreu del món i, en especial, als pobles i nacions que conformen la Península Ibèrica. Però per tot això, hem d’estar units i unides i dir-ho ben clar: no volem ni pactes, ni reformes, ni canvis, volem una revolució que ens dugui al socialisme i a l’emancipació de la classe obrera. I aquesta consciència ha de començar als barris, a les viles i a les ciutats, amb la formació i amb l’organització dels oprimits i oprimides en contra del seu opressor.

Per això, volem fer del 24 de juny, diada nacional dels Països Catalans, una jornada de reivindicació de la nostra cultura, de la nostra llengua i del nostre poble, però també una jornada a favor del socialisme i de ruptura amb el sistema capitalista.

El jovent ho tenim clar: som Països Catalans, volem construir el socialisme i reclamem l’autodeterminació del nostre poble i de tots els altres!

En resposta a les acusacions

El Front Revolucionari dels Països Catalans (FRPC) ha estat objecte de diferents difamacions i calúmnies en els darrers dies i creiem que és important aclarir-les i mostrar que són del tot falses. Les analitzarem una per una.

El FRPC té com a objectiu la liquidació l’Esquerra Independentista (EI)

El FRPC no forma part de l’EI, però tampoc té cap intenció de liquidar-la. La relació amb les altres organitzacions i partits que en foren part, per tant, és quasi nula, tenint sols una mica de relació amb el SEPC. Aquesta posició es deu a que el nostre objectiu a curt termini és la formació de tota la militància, perquè pensem que és la base per ser un bon militant. Tot i així aquestes organitzacions coneixen el FRPC i les relacions no són dolentes,  i des del FRPC desitgem un ambient d’amistat i simpatia amb l’EI, ja que tenim objectius aparentment comuns i compartim espais de lluita.

La creació d’una nova organització juvenil en el marc del Moviment d’Alliberament Nacional Català no ha de ser entesa com a fraccionisme, ni debilitació de la lluita, simplement que aquesta podrà arribar a més gent i la lluita també serà ampliada.

El FRPC vol desarticular l’anticapitalisme català

En absolut, la nostra lluita serveix per enfortir-lo i ampliar-lo, fent-lo arribar a molta més gent. L’alternativa al moviment actual sorgeix arran una manca de força política i formativa de les organitzacions actuals. Nosaltres parlem a partir de l’experiència viscuda amb algunes assemblees, però, tot i això, no volem ser un enemic, sinó un amic i aliat. 

El FRPC va intentar sabotejar la presentació d’Arran Valls

Aquesta és l’acusació més falsa que s’ha fet a la nostra organització. En primer lloc, el FRPC no assisteix a cap acte com a organització si no ho decideix així la seva assemblea i, en aquest cas, no es va ni contemplar la opció. Segons els militants d’Arran Valls l’intent del “sabotatge” es volia realitzar mitjançant la formulació de preguntes durant l’esmentada presentació, cosa que no concorda amb la definició de sabotatge (acció de perjudicar els interessos d’algú fent-li una feina dolenta), ja que en cap moment la intenció ha estat perjudicar a Arran Valls, doncs els considerem companys i companyes de lluita. I la prova definitiva és que cap militant del FRPC va realitzar cap pregunta i els que assistiren ho van fer a títol personal. Aquestes acusacions totalment falses sols volen desarticular la feina que realitza el FRPC al Camp.

El FRPC acusa de revisionisme i trotskisme a les altres organitzacions

Nosaltres no acusem a ningú de res, simplement perquè no siguin de la nostra organització, a diferència d’altres. Evidentment, si una organització és revisionista o trotskista no serà perquè no sigui el FRPC, sinó perquè la seva ideologia i la posada en pràctica seran desviacions del marxisme-leninisme.

El FRPC usa l’estelada, però enlloc parla sobre la independència

Qui diu això de la nostra organització és que ni tan sols ha llegit el nostre manifest i, per tant, no coneix la nostra ideologia.  En aquest es diu textualment “apostem per la república federal socialista dels Països Catalans, amb el reconeixement dels territoris, en la qual també tindrien el dret d’autodeterminació” i aquesta posició s’amplia en el comunicat que es va fer quan l’organització s’anomenava APDL on afirmàvem “donar suport a la independència dels Països Catalans i la constitució d’un Estat independent més just, amb més llibertat i més democràtic”.

El FRPC és una organització federalista, ho diu al seu manifest

El nostre manifest és ben clar i la nostra aposta també: la construcció d’una república federal socialista dels Països Catalans. Tot i això, no mostrem el nostre rebuig a una República federal socialista Espanyola, on es reconegués els “Països Catalans” i tots els territoris, inclosos els que són d’altres Estats, en formessin part. Això es deu als nostres ideals marxistes, perquè en aquest Estat es donaria pas a l’alliberament de la classe obrera i permetria que els Països Catalans exercissin el seu dret a l’autodeterminació, fent possible la seva independència.

Això, evidentment, no vol dir que siguem federalistes, sinó que acceptaríem formar part d’Espanya amb unes condicions concretes, que acabarien portant-nos a l’alliberament nacional.

Al FRPC són sis persones

Això és totalment fals, però de molt lluny. Hi ha més de 75 militants arreu dels Països Catalans i 37 més que col·laboren activament en l’organització, és a dir, que som més de 112 persones.

El FRPC neix per el descontent d’algunes persones amb Arran

El FRPC no neix com l’organització oposada a una altra i, per tant, tampoc a Arran. Nosaltres som un projecte independent, però no per això hem de ser contraris als altres.

El FRPC no es mereix cap tipus d’importància, perquè la majoria dels militants s’escindiran o acabaran a Arran

Precisament el que cerca el centralisme democràtic és que l’organització estigui cohesionada i que les decisions siguin preses per una amplia majoria, però que també siguin acceptades per les minories, gràcies a la disciplina conscient.

Manifest fundacional del FRPC

El FRPC (Front Revolucionari dels Països Catalans) naix com una alternativa a l’actual moviment anticapitalista del jovent arreu dels Països Catalans.

Veiem que la situació al nostre poble és bastant crítica, ja que el sistema polític en el qual vivim, està controlat per les forces burocràtiques al servei del capital i de l’imperialisme, on la classe obrera està totalment explotada per part de la burgesia espanyola, francesa, catalana, europea i yankee.

Com a alternativa organitzativa del jovent dels Països Catalans, creiem que la necessitat principal és la consciència de classe cap al nostre poble, on a través del nostre treball, la població estiga conscienciada sobre quins són els nostres opressors, de com alliberar-nos i quines vies d’alliberació tenim.

Ens organitzem a base del centralisme democràtic, on tenim total llibertat de crítica, es potencia la disciplina, l’horitzontalitat en l’organització i l’oposició al burocratisme. Combinem la democràcia interna, la discussió i l’elaboració de la línia política en els diferents territoris on treballem.

Nosaltres creiem que el capitalisme no pot ser reformat ni pot eliminar les diferències de classes socials. Apostem per l’alliberament del proletariat -tant per la via opressiva de la burgesia, com de l’opressió nacional per part de l’estat espanyol i francès- a través de l’extinció de l’estat capitalista i la implantació un estat socialista en la qual s’eliminin les desigualtats i classes socials a través de la dictadura del proletariat.

Les nostres bases ideològiques son:

-Internacionalisme: Ens basem en la interrelació solidària de nacions lliures. El nacionalisme és un concepte que està determinat per les condicions històriques, d’ací que el patriotisme siga l’aplicació a l’internacionalisme de les lluites d’alliberament nacional. Volem tota alliberació nacional per part de tot tipus d’estat opressor i de les forces imperialistes de l’OTAN, exigint com a un dret irrefutable en la societat el dret a l’autodeterminació dels pobles i nacions del món.

-Marxisme: El capitalisme és opressió. Aquest sistema no pot ser reformat i apostem per la seva total destrucció, eliminant l’opressió cap al proletariat per part de la burgesia i la implantació de l’estat socialista per a la total alliberació del poble i l’eliminació de les classes socials, que fa que persones tinguin més privilegis gràcies a l’oligarquia que actualment tenim implantada.

Ens considerem marxistes perquè som materialistes, és a dir, ens adaptem a la realitat i emancipem tot tipus de consciència i espiritualitzat; tot això ho apliquem a la dialèctica, ja que això només fa que el poble no pugui veure tota la realitat de situacions i el que està passant al voltant d’ells.

-Antifeixisme: El feixisme, la dictadura terrorista oberta que desencadenen els grans monopolistes i financers quan assumeixen definitivament les regnes de l’Estat en arribar el capitalisme a la seva última fase. Frena l’ascens del moviment obrer i tracta de superar la crisi que aquesta etapa engendra inevitablement.

No és només una ideologia; el feixisme no està representat només, ni tan sols principalment, per determinats grups o partits d’extrema dreta, xovinistes o racistes. No es pot separar el feixisme del poder de l’Estat i aquest sorgeix quan el capitalisme ha arribat a la seva última etapa i s’usa com una forma d’impedir la revolució socialista. El feixisme és el monopolisme en la política, el control del poder per un reduït nucli dels sectors financers més poderosos. És la súper estructura política que adopten els països imperialistes, de manera que, si la democràcia burgesa correspon al capitalisme premonopolista, el feixisme és la forma d’Estat del capitalisme monopolista. En conseqüència, no és un fenomen polític limitat al moment transcorregut entre les dues guerres mundials del segle XX, sinó una tendència permanent i general de tots els països capitalistes.

-Republicanisme: Apostem per la república federal socialista dels Països Catalans, amb el reconeixement dels territoris, en la qual també tindrien el dret d’autodeterminació. D’altra banda, tot i que no hi estem a favor, respectaríem pertànyer a una República federal socialista Espanyola, en el que el nostre poble pugui ser reconegut com a “Països Catalans”, amb la integració de tots els territoris que el formen, i només si aquest estat assoleixi un estat socialista, en el que donaria pas l’alliberament de la classe obrera i  permetria el dret d’autodeterminació dels seus pobles i nacions.

-Euroescepticisme: La Unió Europea és la total conformació política i imperialista d’aquells estats que s’interessen bàsicament pel capital. La seva funció es basa en no donar cap tipus de llibertat democràtica-burgesa als estats membres, implicant la troika cap aquells països sense tindre gairebé tant independència econòmica com social, imposant la normativa de la UE està per davant de les constitucions.

-Laïcisme: Com a marxistes i adherits a les corrents filosòfiques del materialisme dialèctic, no creiem en cap tipus de consciència espiritual ni d’idealismes filosòfic, per el tant, l’Estat no hauria de tindre cap relació amb qualsevol tipus d’idea religiosa, però aquest, tot i així, els respectaria i deixaria en llibertat tot tipus de pensament en la societat sense cap tipus d’imposicions entre ambdues.

-Ecologisme: Ens oposem a l’“ecologisme verd” que dicten els estats capitalistes, perquè l’únic que intenten és aprofitar-se de sancions a empreses per guanyar capital. Apostem per l’ecologisme de classe, perquè és necessari la reducció d’efectes contaminants i la paralització de la recollida de productes naturals, ja que de la forma actual acabarem en el nostre planeta i no servirà absolutament res tot el que proposem en aquesta vida, ja que ni existirem per fer-ho. L’ecologisme és una total vinculació al sistema socialista, ja que el capitalisme no té un límit de productivitat, que fabrica qualsevol tipus de producte sense que siga necessari en la societat, només per beneficiar-se econòmicament.

-Centralisme democràtic: Exigim ​​la subordinació de la minoria a la majoria i l’obligatorietat de les decisions dels organismes superiors per als inferiors. Prenem la força en què no és una disciplina cega, sinó assumida conscientment, lliurement, ja que ella assegura la cohesió ideològica dels militants i seus organismes. La subordinació de la minoria a la majoria ha de guiar, en tot moment, l’activitat de l’organització. Només quan les decisions d’un òrgan superior representen el fet de sentir de la majoria són decisions legítimes, i només així és quan cobra realment sentit l’obligatorietat d’aquestes decisions per als inferiors; aquesta obligatorietat només adquireix la seva veritable dimensió en la mesura que aquestes decisions representen la majoria de l’organització.

-Feminisme: Defensem el feminisme de classe en la lluita per l’emancipació de la dona obrera, entenent que el masclisme és el resultat de tot un sistema d’opressió, tal i com és el patriarcat. Això suposa que, més enllà de la conscienciació que pugui tenir un home sobre el feminisme, aquest segueix tenint en tot l’entramat social una gran quantitat de privilegis que li són concedits pel fet en si de ser home, així com la dona té implicades a la seva condició i infinita quantitat de traves. Només des d’aquest punt de vista podem ser conscients que és impossible eliminar el masclisme sense eliminar el sistema patriarcal, sistema que se sustenta en la propietat privada i que, actualment, es dóna sota les relacions de producció capitalistes.

Per assolir els nostres objectius, és necessari que la classe obrera prengui consciència de classe. Una vegada assolit, és necessari que aquests es puguin organitzar i ser guiats cap a l’alliberament del proletariat mitjançant una revolució social, en el que nosaltres ens alliberaríem de tot tipus d’opressió.

El nostre treball serà de base dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, en el que treballarem per comarques i, si veiem que la lluita funciona, ja treballaríem per sectors més petits per fer una lluita més ferma.
El nostre objectiu principal és la consciència de classe. Sense consciència no hi ha objectius, sense objectius no hi ha organització, i sense organització no hi ha revolució.

DES DELS PAÏSOS CATALANS, UNITS I UNIDES FEM FRONT!